LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar quan tenia sis anys a l’escola de música de Vilassar de Dalt, però no va ser fins als set, que la professora de solfeig ens va dir que havia arribat l’hora de triar un instrument. Vam tenir un temps determinat per pensar quin seria l’instrument el qual ens acompanyaria durant anys i anys.

Un dia, els meus pares em van preguntar quin era l’instrument que em feia més gràcia, tampoc hi vaig pensar gaire, però el que em feia més il·lusió era: el tambor. Cada vegada que m’ho preguntaven jo sempre els deia el mateix, fins que un dia em van dir que no podia tocar el tambor. Jo, decebuda, vaig haver de pensar-ne un altre fins que el fet de que el meu pare toqués el piano i en tinguéssim un a casa, em va ajudar decidir que aquell seria el meu instrument.

Va arribar un dia que la meva etapa a l’escola de música a Vilassar de Dalt es va acabar, i en vaig iniciar una altra, que és l’actual, a Premià de Mar. Recordo quan era petita, em van dir que quan acabés el quart curs i últim a l’escola de Vilassar em portarien a Premià, vaig estar tot el dia plorant perquè no ho volia. A Vilassar era tot tan familiar i on havia anat sempre, que no em podia imaginar haver de canviar, però al cap d’uns anys ho vaig anar assumint i al final em venia de gust i tot. L’escola de Premià tampoc és gaire gran, i m’ho he passat molt bé, a vegades sembla mentida que dos pobles veïns siguin tan diferents. El problema és, que aquesta etapa, també s’acaba.

Porto des de l’any passat tenint clar què vull ser de gran, vull ser professora de música. És la professió que em fa més il·lusió de totes i el que em surt millor, a vegades busco altres opcions, però no se me’n acut cap. Però el “problema” no és això, sinó que amb la meva professora de piano vam parlar sobre aquest tema, i una opció és fer el batxillerat musical a l’Oriol Martorell. Tot anava bé, fins que vaig descobrir com és de complicada la prova d’accés. Aquest any serà un any molt dur ja que hauré de tocar sis peces que són més altes que el meu nivell, i tot el que em falta de teoria que no és poc. La veritat és que cada vegada veig menys clar si hi entraré, però això si, m’hi esforçaré al màxim.

Anna